Glossari de pagaments

L'autorització és la comprovació en temps real que confirma que un pagament pot continuar: l'emissor aprova o denega la sol·licitud i, si l'aprova, reserva els fons. En aquest pas no es mou cap diner; només es reserva l'import i es retorna un codi d'aprovació. Una autorització correcta és una promesa de pagament, no el pagament en si.

La captura és el pas que converteix una autorització aprovada en un càrrec real, indicant a l'emissor que mogui els fons reservats. Pot fer-se just després de l'autorització o més tard — per exemple, quan s'envien les mercaderies — fins a la caducitat de l'autorització. Capturar menys que l'import autoritzat (captura parcial) retorna la resta al titular de la targeta.

La compensació (clearing) és l'intercanvi de registres de transaccions entre l'adquirent i l'emissor que determina qui deu què a qui, abans que es mogui cap diner. Agrupa en imports nets les transaccions capturades del dia que cada part liquidarà. La compensació estableix l'obligació; la liquidació la salda.

La liquidació és el moviment de fons que salda les obligacions establertes durant la compensació — el moment en què els diners canvien realment de mans entre bancs. En els pagaments amb targeta sol arribar un dia o més després de la compra; en xarxes instantànies i a la cadena de blocs pot ser gairebé en temps real. Fins que la liquidació no es completa, un pagament capturat és un dret de cobrament, no efectiu.

L'interchange és la comissió que l'adquirent paga a l'emissor per cada transacció amb targeta; la fixen les xarxes de targetes i normalment es repercuteix al comerç. És el component més gran dels costos d'acceptació de targetes i varia segons el tipus de targeta, la regió i la forma de presentar la transacció. L'interchange remunera l'emissor per assumir la relació amb el titular i el risc de crèdit.

La conciliació és el procés de comparar, línia a línia, el que esperàveu cobrar amb el que s'ha liquidat realment, perquè cada cèntim quedi justificat. Contrasta els vostres registres amb els informes del processador, els extractes bancaris i els fitxers de les xarxes, i assenyala comissions, desfasaments de temps i discrepàncies. Sense conciliació, les comissions i els pagaments fallits s'amaguen entre l'autorització i l'efectiu.

Un payout és la transferència de fons liquidats cap a un comerç, un venedor o un usuari final — el tram de sortida d'una plataforma de pagaments. Els payouts poden ser programats (un abonament diari o setmanal) o a demanda, i cadascun té la seva xarxa, els seus terminis i les seves comissions. El payout és el moment en què un pagament cobrat esdevé, per fi, diners utilitzables al compte d'algú.

Un lot (batch) és un grup de transaccions enviades o liquidades conjuntament, en comptes d'una per una, i que normalment es tanca al final del dia laborable. Els comerços agrupen les captures en lots per a la compensació; els bancs agrupen payouts i domiciliacions en execucions programades. Treballar per lots canvia immediatesa per eficiència i per terminis de liquidació previsibles.

L'adquirent és el banc o l'entitat autoritzada que permet a un comerç acceptar pagaments amb targeta i rep els fons en nom seu. Connecta el comerç amb les xarxes de targetes, assumeix el risc de liquidació i és, en última instància, responsable dels chargebacks. L'adquirent se situa al costat del comerç en cada transacció amb targeta, davant de l'emissor.

L'emissor és el banc o l'entitat que proporciona al titular la seva targeta i el seu compte, i que aprova o denega cada transacció. Finança la compra en el moment de l'autorització, cobra al titular i paga l'adquirent a través de la xarxa. Cada transacció amb targeta té lloc entre un emissor i un adquirent.

Una passarel·la de pagament (gateway) és la capa de programari que recull les dades de pagament al checkout i les encamina de manera segura cap al processador i les xarxes de targetes. Gestiona el moment de cara al client — la pàgina de pagament, el xifratge i la sol·licitud d'autorització — i retorna una aprovació o una denegació. La passarel·la mou el missatge; no custodia ni mou els diners.

Un processador de pagaments és el servei que porta una transacció entre l'adquirent del comerç i l'emissor del client, i s'encarrega de l'autorització, la compensació i la liquidació. Tradueix la sol·licitud del comerç en missatges de xarxa i retransmet la resposta. La passarel·la és la porta d'entrada; el processador és la maquinària que hi ha al darrere.

Un proveïdor de serveis de pagament (PSP) agrupa la passarel·la, el processament i sovint l'adquirència en un sol servei perquè un comerç pugui acceptar pagaments sense contractar cada peça per separat. Els PSP solen donar d'alta els comerços sota la seva pròpia relació d'adquirència i els transfereixen els fons liquidats. L'intercanvi és comoditat a canvi de cedir part del control sobre l'encaminament i la liquidació.

El merchant of record (MoR) és l'entitat legal responsable d'una venda: apareix a l'extracte del client, cobra el pagament, ingressa els impostos i assumeix la responsabilitat de reemborsaments i chargebacks. Fer servir un proveïdor MoR permet a una empresa vendre en mercats on no té cap entitat local. El MoR assumeix la responsabilitat normativa i financera de cada transacció.

Un chargeback és una reversió forçada d'un pagament amb targeta iniciada per l'emissor del titular, normalment després d'una disputa per frau, no lliurament o error de facturació. Els fons es retiren del comerç i es retornen al titular mentre s'examina la reclamació. Els chargebacks comporten comissions i, a gran volum, sancions de les xarxes; per això val més prevenir que defensar-se.

Un reemborsament és una transacció nova que retorna els fons al client un cop liquidat el pagament, i que apareix per separat al seu extracte. Una anul·lació cancel·la una autorització o una captura abans que es liquidi, de manera que el càrrec original no arriba a executar-se del tot. Anul·la quan puguis (és més ràpid i més barat); reemborsa quan els diners ja s'hagin mogut.

3-D Secure (3DS) és el protocol que afegeix un pas d'autenticació — una sol·licitud del banc, un factor biomètric o un codi d'un sol ús — entre la introducció de la targeta i la seva autorització, per demostrar que qui compra és el titular legítim. És la manera habitual de complir l'autenticació reforçada de client (SCA), el requisit de dos factors per a molts pagaments en línia a Europa. Superar el 3DS també trasllada la responsabilitat per frau del comerç a l'emissor.

La tokenització substitueix un número de targeta sensible per un valor substitut — un token — que no serveix de res si es roba i que es pot emmagatzemar o reutilitzar amb seguretat. El número real queda en una caixa forta protegida; el token el representa en els càrrecs futurs. Redueix els sistemes que toquen dades de targeta en clar, i amb això disminueix tant l'exposició a bretxes com l'abast de compliment normatiu.

L'emissió de targetes és l'activitat de crear i gestionar targetes de pagament — virtuals o físiques — vinculades a comptes que controles, i d'aprovar-ne les transaccions. Una plataforma d'emissió moderna permet a una empresa crear targetes per API, definir regles de despesa i autoritzar en temps real contra el seu propi llibre major. L'emissió converteix un saldo en una targeta que algú pot gastar de debò.

Una targeta de prepagament gasta un saldo carregat a la targeta mateixa, independent de qualsevol compte bancari, mentre que una targeta de dèbit carrega directament sobre un compte vinculat. El prepagament limita la despesa a l'import carregat i és fàcil d'emetre sense una relació bancària completa; el dèbit lliga cada transacció al saldo d'un compte subjacent. Totes dues autoritzen contra fons disponibles, no contra una línia de crèdit.

El BIN (Bank Identification Number) són els sis a vuit primers dígits del número d'una targeta, que identifiquen l'emissor, la xarxa, el país i el tipus de producte. Les xarxes i els adquirents fan servir el BIN per encaminar la transacció cap a l'emissor correcte i aplicar-hi les regles i comissions que toquen. És la manera com un pagament sap a quin banc ha de demanar l'aprovació.

El PAN (Primary Account Number) és el número complet de la targeta, imprès o en relleu — normalment de 16 dígits — que identifica el compte davant de la xarxa. És el valor sensible que la tokenització i el xifratge existeixen per protegir, i la seva exposició defineix bona part de l'abast del PCI. Els primers dígits del PAN són el BIN; l'últim és un dígit de control.

EMV és l'estàndard mundial de targetes amb xip que autentica una targeta criptogràficament al punt de venda, substituint la banda magnètica, fàcil de clonar. Cada transacció genera un criptograma únic que l'emissor pot verificar, cosa que fa molt més difícil utilitzar targetes falsificades. L'EMV també regula la presentació de targetes sense contacte i en carteres mòbils.

El pagament sense contacte permet pagar amb una targeta o un telèfon acostant-lo al terminal, amb NFC (Near Field Communication) per intercanviar un criptograma EMV a pocs centímetres. Té la mateixa seguretat a nivell de xip que una targeta inserida, i la transacció s'autoritza de la mateixa manera. Els telèfons hi afegeixen la biometria del dispositiu, i per això el pagament per aproximació sovint no demana PIN.

El punt de venda (PoS) és on un client completa una compra en persona — el terminal o programari que llegeix la targeta, construeix la transacció i en sol·licita l'autorització. Els PoS actuals van des d'un terminal de taulell fins a un telèfon que accepta pagaments per aproximació directament. És la porta d'entrada del món físic al mateix flux, de l'autorització a la liquidació, que un checkout en línia.

Un IBAN (International Bank Account Number) és l'identificador de compte normalitzat que serveix per encaminar transferències bancàries per tot Europa i gran part del món. Codifica el país, el banc i el compte en una sola cadena amb un dígit de control que detecta errors d'escriptura abans d'enviar un pagament. L'IBAN indica on han d'arribar els diners; per si sol no diu qui és el titular del compte.

Un IBAN virtual (vIBAN) és un IBAN real i encaminable emès sobre un únic compte subjacent perquè els fons es puguin rebre i atribuir automàticament a un client, una comanda o una finalitat concrets. Les transferències entrants a un vIBAN es concilien soles: saps qui ha pagat en el moment que arriben els diners, sense cercar la coincidència per referència. Els IBAN virtuals donen a una plataforma números de compte per usuari sense obrir un compte bancari per a cadascun.

Un BIC (Bank Identifier Code), també anomenat codi SWIFT, identifica un banc concret en les transferències internacionals — el complement de l'IBAN, que identifica el compte. Mentre que l'IBAN diu quin compte, el BIC diu quina entitat i, a través de la xarxa SWIFT, com arribar-hi. Dins de SEPA normalment n'hi ha prou amb l'IBAN, i per això el BIC sovint és opcional.

SEPA (l'Àrea Única de Pagaments en Euros) és l'esquema que fa que les transferències bancàries en euros entre països participants funcionin com les nacionals: mateix format, mateixes regles, cap recàrrec per creuar una frontera. Cobreix les transferències i les domiciliacions estàndard, liquidades per lots en un dia o més. SEPA és el motiu pel qual un pagament en euros d'IBAN a IBAN per Europa és habitual i barat.

SEPA Instant (SCT Inst) és la versió en temps real d'una transferència SEPA, que mou euros entre comptes en segons, a qualsevol hora de qualsevol dia. Els fons són definitius i disponibles a l'instant, a diferència de la SEPA estàndard, que liquida per lots. Acosta els pagaments de compte a compte a la velocitat d'un pagament amb targeta per aproximació, sense cap xarxa de targetes pel mig.

Un on-ramp és el camí dels diners convencionals cap a la cripto: l'usuari paga amb targeta o transferència bancària i rep actius digitals en una cartera. Gestiona el cobrament en moneda fiduciària, les verificacions d'identitat i la conversió en un sol flux. L'on-ramp és on un problema de pagaments (acceptar diners) es troba amb un problema de blockchain (lliurar un actiu).

Un off-ramp és el camí invers: convertir la cripto en diners convencionals i pagar-los a un compte bancari. Ven o bescanvia l'actiu, fa les verificacions de compliment sobre la retirada i liquida els fons resultants per una xarxa de pagament habitual. Junts, els on-ramps i els off-ramps permeten a un producte moure valor cap a dins i cap a fora de la cripto sense que l'usuari hagi de passar per un exchange.

Una stablecoin és un token cripto dissenyat per mantenir un valor estable seguint una referència, com ara una moneda nacional, normalment respatllat per reserves que el cobreixen. Com que el seu valor és estable, pot actuar com a mitjà de liquidació: mou valor a la cadena sense les oscil·lacions de preu d'altres actius cripto. Les stablecoins permeten liquidar diners a la velocitat de la blockchain mantenint-los en unitats conegudes.

La liquidació on-chain és el saldament d'una obligació de pagament movent valor en una blockchain, on la transferència queda registrada i és definitiva sense cap banc pel mig. Pot liquidar en segons, les 24 hores del dia, i el llibre major mateix és la prova del pagament. A la pràctica és més útil quan el valor pot acabar de nou en un compte bancari: una transferència on-chain que es resol en un IBAN.

Custòdia vol dir que un tercer guarda les claus privades de la teva cripto i és responsable de protegir-la; autocustòdia vol dir que tu mateix tens les teves claus i assumeixes aquesta responsabilitat. La custòdia canvia control per comoditat i possibilitat de recurs; l'autocustòdia canvia recurs per control total. La diferència decideix qui pot moure els actius i qui n'és responsable si es perden o es roben les claus.

Una cartera hot guarda les claus en un sistema connectat a internet perquè els fons es puguin moure a l'instant; una cartera cold les guarda fora de línia, aïllades de qualsevol xarxa. Les carteres hot serveixen el flux del dia a dia i n'accepten la major superfície d'atac; les cold guarden reserves que es mouen poc però han de quedar ben protegides. La majoria d'operacions reparteixen els fons entre les dues: prou hot per transaccionar, la major part cold.

Wallet-as-a-service és la infraestructura que permet a un producte crear i gestionar carteres cripto per als seus usuaris mitjançant una API, sense haver de construir la gestió de claus des de zero. S'encarrega de la creació de carteres, la signatura i la seguretat perquè l'aplicació es pugui centrar en la seva pròpia experiència. Converteix la custòdia i el moviment d'actius on-chain en una funcionalitat que es crida, i no en un sistema que cal operar.

El KYC (Know Your Customer) és el procés de verificar la identitat d'un client abans de deixar-lo operar: recollir i comprovar els documents d'identitat i confirmar que és qui diu ser. És un control bàsic contra el frau, el blanqueig de capitals i l'incompliment de sancions. El KYC estableix la identitat; el monitoratge continu vigila què fa aquesta identitat després.

El KYC verifica un client individual, mentre que el KYB (Know Your Business) verifica una empresa: la seva existència legal, la titularitat i les persones que en tenen el control final. El KYB afegeix passos que el KYC no cobreix: consultes a registres, identificació dels titulars reals i confirmació de qui està autoritzat per actuar. Una plataforma que incorpora empreses necessita tots dos: KYB per a l'empresa i KYC per a les persones que hi ha al darrere.

L'AML (Anti-Money Laundering, prevenció del blanqueig de capitals) és el conjunt de controls que detecten i eviten el moviment de fons il·lícits dins d'un sistema financer: monitoratge de transaccions, cribratge de parts i comunicació d'activitat sospitosa. Combina les verificacions d'identitat en l'alta amb una vigilància contínua del comportament. L'AML és un programa continu, no una barrera que se supera una sola vegada.

El cribratge de sancions contrasta clients, contraparts i transaccions amb llistes de vigilància governamentals i internacionals per bloquejar les operacions amb persones, entitats i territoris prohibits. S'executa en l'alta i de nou a cada transacció rellevant, ja que les llistes canvien constantment. Una sola coincidència confirmada pot exigir congelar els fons i presentar una comunicació, en lloc de simplement denegar l'operació.

L'embedded finance és l'oferta de serveis financers —pagaments, comptes, targetes, crèdit— dins d'un producte no financer, de manera que l'usuari no ha de sortir de l'aplicació per operar. Es recolza en proveïdors d'infraestructura que aporten, mitjançant API, la canonada regulada. Ben feta, la part financera desapareix dins l'experiència: el checkout, el pagament a tercers i la targeta simplement passen allà mateix.

El banking-as-a-service (BaaS) permet que una entitat que no és un banc ofereixi funcions bancàries —comptes, targetes, pagaments— construint sobre els sistemes d'un proveïdor amb llicència mitjançant una API. El proveïdor té la llicència i la responsabilitat regulatòria; la plataforma construeix el producte i és propietària del client. El BaaS és la manera en què una empresa de programari pot llançar comptes i targetes sense convertir-se en banc.

Una entitat de diners electrònics (EMI) és una empresa amb llicència per emetre diners electrònics i custodiar fons de clients sense ser un banc de ple dret, salvaguardant aquests fons en lloc de prestar-los. Les EMI solen donar suport a carteres, programes de targetes de prepagament i comptes de pagament. L'etiqueta descriu un tipus d'entitat regulada —una peça sobre la qual construeixen les plataformes—, no afirma que una plataforma concreta tingui la llicència.

Els pagaments agèntics són transaccions iniciades i completades per agents de programari autònoms que actuen en nom de l'usuari, dins dels límits que aquest estableix. L'agent necessita una autoritat delimitada, un mandat de despesa i un registre d'auditoria: controls que responen què pot comprar, fins a quin import i per ordre de qui. Canvia l'actor del pagament: d'una persona al checkout a un programa amb pressupost.

La idempotència és la propietat segons la qual fer la mateixa operació dues vegades té el mateix efecte que fer-la una sola: la salvaguarda que evita que una petició reintentada cobri dues vegades un client. El client envia amb el pagament una clau d'idempotència única; el servidor la registra i retorna el resultat original davant qualsevol repetició. És el que fa que reintentar un pagament amb temps d'espera esgotat sigui segur i no perillós.

Un webhook és un missatge que un sistema de pagaments envia al teu servidor en el moment en què passa alguna cosa —s'executa la liquidació d'un pagament, falla un pagament a tercers, s'obre una disputa— perquè t'assabentis dels esdeveniments sense haver de consultar-los contínuament. El teu endpoint rep l'esdeveniment, en verifica la signatura i actua en conseqüència. Els webhooks són el que manté sincronitzat amb els teus sistemes el moviment asincrònic de diners.

Un llibre major (ledger) és el registre de referència de tots els saldos i moviments d'un sistema financer: la font de veritat sobre qui té què. En pagaments, segueix els fons en cada estat, d'autoritzat a liquidat i a abonat, de manera que qualsevol saldo es pot explicar pels apunts que hi ha al darrere. Si les xifres no quadren, és al llibre major on es concilia.

La partida doble és la disciplina comptable segons la qual cada moviment es registra com a dos apunts que coincideixen —un dèbit i un crèdit—, de manera que els llibres sempre quadren. En un llibre major de pagaments, garanteix que els diners mai es creen ni es destrueixen, només es mouen entre comptes. És la raó estructural per la qual un llibre major ben portat sempre es pot conciliar a zero.